miércoles, 26 de junio de 2013

”Ruta del Caracremada” Oriental (29, 30 i 31/03/13)






Publicat originàriament al Blog de Creu Negra Duatlètica el
Feia temps que el grup CND-UGEL teníem moltes ganes de fer alguna de les rutes que reben el nom de Ruta del Caracremada, les quals han estat documentades per una empresa del mateix nom que a més fa les reserves als refugis i proporciona els tres àpats diaris.

Per temes de disponibilitat només ens vam poder permetre fer una ruta de tres dies, la qual passaria pel cim del Pedraforca i de la Gallina Pelada.

Pels qui no ho sàpiguen, “Caracremada” era un dels sobrenoms que rebia en Ramon Vila Capdevila, un membre del maquis català. Era un veí de Peguera (Berguedà), cenetista, que va combatre el franquisme fins a la mort. Aquí podeu veure un vídeo sobre la seva vida i lluita.

Així doncs, el divendres 29 de març al matí aparquem el cotxe més enllà del final de la BV-4025 i decidim deixar-hi els piolets per no disposar de grampons; per tant descartem l’ascensió al Pedraforca.

Ens endinsem pel camí de terra cap a la Font de la Bruixa, vorejant la cara SO de la serra d’Ensija per sota de la Roca d’en Ferrús i les ruïnes del mas. Pujem fins a un collet i baixem cap a les Baumes de l’Orenella havent de creuar primer diverses llengües de neu que ja glaçada on hem de ser prudents.

Un cop arribats al Coll del Portet descendim pel bosc fins arribar a una esplanada on seguirem un camí molt enfangat cap a Feners i l’Espà. Ens comença a ploure i hem d’accelerar la marxa fins al molí de Gósol, on es troba l’alberg on farem nit.

En aquest alberg hi trobem lectures molt interessants, no només de temàtica de muntanya  i senderisme sinó també revistes de divulgació de temes històrics i d’actualitat des del punt de vista àcrata, com són la madrilenya Contrahistoria i El Pèsol Negre. Dins de la primera podem trobar precisament tot un article on es parla del maquis i dels seus militants catalans més coneguts com podrien ser Facerías, “la Pastora” o el mateix Ramon Vila.

L’alberg del Molí de Gósol el porta en Roger, qui molt amablement ens deixa endur un número d’El Pèsol Negre on s’entrevista un futbolista retirat que va pertànyer a grups d’acció cenetistes durant el franquisme. Encara no hem pogut transcriure’l però hem pogut trobar l’entrevista a la xarxa.

El molí darrere l'alberg, amb l'antiga turbina exposada. Probablement aquí és on hi ha també el forn on fan la seva pròpia terrissa.
El molí darrere l’alberg, amb l’antiga turbina exposada. Probablement aquí és on hi ha també el forn on fan la seva pròpia terrissa.

Esmorzem l’endemà després d’haver plogut tota la nit i iniciem la marxa enfilant-nos per l’assolellat vessant oest del Serrat de la Muga fins al Coll de Font Terrers on la pujada es torna molt més intensa fins arribar dalt del Serrat de la portella, que resseguim per la cara nord creuant llengües de neu i glaç que ens faran perdre alguns minuts més del que teníem calculat.

Un cop arribats al Collell, baixem per l’ampla pista forestal resseguint molt d’a prop el Pedraforca; admirant l’imponent gegant de pedra nevat mentre per dins ens preguntem què hauriem pogut fer si haguéssim dut el material necessari, i haguéssim sabut que la meteorologia acompanyaria.

La pista baixa sense pèrdua fins a Saldes, on tenim temps per parar a fer una cervesa i seguim per la carretera asfaltada fins al càmping Repòs on farem nit.

Sortim el tercer dia a mig matí, potser massa confiats ja que només sortir tindrem problemes  per trobar el sender entre les nombroses carreteres asfaltades i camins particulars que hi ha a la zona.

Un cop ben encarrilats ascendim fins una zona amb bones vistes del pedraforca i l’àrea de Saldes que deixem entrere, fins arribar a les roques dels Graus, que vindria a ser com una tartera de roques enormes, molt curiosa de veure. Seguirem planejant fins la Riera Salada, on trobem una oficina turística i la carretera que ens porta a la Font Freda, d’on neix el camí que ataca la Serra d’Ensija pel nord.

El Pedraforca, en segon terme, queda pendent per un altre dia.
Deixem el Pedraforca enrere.

























La pujada a Ensija a l’estiu deu ser molt ràpida i còmoda però en aquestes dates i carregats com anem, es fa lenta i feixuga per la constant presència de gel. Per sort no és molt llarga i aviat ens trobem dalt d’un ample llom completament cobert de neu. Ja som les dues de la tarda i ens hem creuat molta gent que baixa en vistes dels núvols que s’acosten pel sud. Nosaltres valorem la situació i decidim seguir amunt perquè els núvols no amenacen tempesta. Així i tot no podem afluixar la marxa ja que probablement un cop dalt de la serra no torbarem absolutament ningú, la visibilitat serà escassa i totes les fites estaran cobertes per la neu.
Dit i fet, arribem a dalt i es compleix tot el que havíem pronosticat. Les últimes persones que hem vist han sigut els guardes del refugi, que ens han dit que l’havíen tancat i que no era recomanable baixar al coll de l’Estret i desfer la ruta del primer dia (un petit invent meu per fer drecera i no perdre’ns).

Abans sense passar pel refugi, enmig d’un Pla Gran d’Ensija totalment cobert de deu i amb núvols foscos envoltant-nos, pleguem els pals i agafem la brúixola amb una mà i l’entrepà amb l’altra per seguir avançant sense perdre ni un minut. Fa estona que no podem comptar amb les fites i ja només ens podem basar amb la brúixola i el mapa, i esperar que no hi hagi neu tova que ens podria alentir o fins i tot impossibilitar la marxa. Això significaria haver de donar mitja volta, baixar un altre cop fins la carretera de la Font Freda, fer autostop fins a Saldes i allà espavilar-nos perquè algú ens portés fins al Portell dels Terrers (22Km més).
Per sort ens hem sabut orientar bé i un cop resseguint la poc definida carena en sentit est, divisem el cim de la Creu de Ferro (2294m). Amb certa eufòria ens fotografiem al cim i seguim fins al coll del Pla d’Ensija on ens deixarem la carena per descendir ràpidament per la forta pendent de la vessant SE.

Qui ho havia de dir que aquest seria el cim més alt de tota la ruta. Aprofitem doncs per fer-hi una foto representativa per CNT, CNA i UGEL.
Qui ho havia de dir que aquest seria el cim més alt de tota la ruta. Aprofitem per fer-hi una foto representativa per CNT, CNA i UGEL.


































Un cop a la carretera asfaltada i a pocs Km d’on tenim el cotxe, ens desviem breument pel trencant del despoblat de Peguera, on s’hi arriba per pista forestal. Allà podem veure, només arribar, la casa natal d’en Ramon Vila. Algú el va voler homenatjar l’any passat amb un ram de flors i una placa que diu:

Aquestes són les runes de Cal Peron, la casa on l’1 d’abril de 1908 va néixer Ramon Vila Capdevila, anarquista, revolucionari i el darrer maqui català.
Va participar en la proclamació del comunisme llibertari a Fígols el 1932, a la revolució i la guerra de 1936, al maquis francès contra els nazis i, finalment, va lluitar contra el franquisme amb armes a la mà fins a l’agost de 1963, mes en què va ser abatut per la Guardia Civil a Castellnou del Bages.
Per tal que no s’oblidi la seva lluita ni la de tantes persones anònimes.
Visca l’anarquia!

XV Marxa Homenatge als Maquis, 2012

No hay comentarios:

Publicar un comentario